“Tot text fora de context és
pur pretext”
La filosofia és el pensament
que acompanya cada època.
ÈPOCA MEDIEVAL: Déu:
Teocentrisme à RENAIXEMENT: HOME:
Antropocentrisme
DESCARTES (1600-1649)
René Descartes té una vida
molt curta però intensa i la basa en el dubte metòdic. Descartes apareix en el Renaixement:
“l’home és el centre del món”, el segle de les llums, just després de l’edat
medieval on Déu era la raó absoluta. Durant el renaixement van aparèixer nous
moviments i pensament sense ser invalidats.
La ciència avança al llarg
del temps però amb la filosofia encara podríem “conversar” amb Plató.
Al Renaixement també apareix
el personatge de Martí Luter amb la seva reforma religiosa: Implantació de la
idea de llibertat de l’home a fer traduccions de la Bíblia: “a la Bíblia hi ha
tantes lectures com homes”. Això porta a una divisió del context europeu.
“Els homes són amos del seu
propi destí”
Tu mateix pots decidir el
teu destí i no el decideix Déu. Això significa la llibertat de l’home i com a
conseqüència, la responsabilitat de sí mateix.
CONTEXT
HISTÒRIC
1.
Retorn a diferents orígens
Època de recuperació
d’inquietuds i idees (gregues). Això representa una renovació:
-
Renaixement
filosòfic: Tornem als pensadors clàssics on l’interès es centra en l’home (vs
Déu) à Antropocentrisme (vs Teocentrisme)
-
Replantejaments
polítics: Circumstàncies on els afers polítics agafen protagonisme:
o
Maquiavel:
“El príncep” (filosofia política): Obra emblemàtica que condiciona els ciments
de la filosofia política. Té una postura realista i descriptiva, no idealista.
Fa una descripció molt realista de les tasques de govern. El seu màxim objectiu
és preservar la seguretat de l’Estat i exposar la màxima: “el fi justifica els
mitjans”. Segons Maquiavel l’ésser humà és egoista per naturalesa i a l’hora de
governar ha de posar tot el que disposa.
o
Francis
Bacon: “Nova Atlàntida”. Té una visió més utòpica i es considera un filòsof de
la ciència. Aquesta tendència es basa en la capacitat transformadora de l’home
(idealisme i optimisme). La societat s’ha d’organitzar més justa i
racionalment. Ell aprofita tots els avenços científics per transformar la
natura per poder millorar el nostre benestar.
-
Reformes
religioses:
o
La
reforma protestant (Martí Luter): En les “95 tesis” parlava de l’autèntic
esperit evangèlic i de com s’havia d’interpretar la Bíblia (missatge bíblic).
Luter va començar a adquirir seguidors i es va fragmentar la religió.
o
La
Contrareforma (Església de Roma): Davant del protestantisme l’església fa el
“Consili de Trento” (1545-1563): Tracta de reformar moralment l’església i fixa
el dogma catòlic.
-
Renovació
científica: Comencen a haver-hi canvis que presidiran a la futura ciència
moderna. Es comencen a estudiar les bases de l’experimentalisme.
o
Francis
Bacon: Filòsof de la ciència à Gran part de la seva vida la va centrar en estudis
científics. “Novum Organum”: L’home té la finalitat de dominar la natura i
transformar-la en benefici propi. La finalitat del coneixement és dominar a
natura. “Hom venç la natura obeint-la”. A partir de l’observació, del respecte,
del CONEIXEMENT de la natura, la podem transformar. Per arribar al coneixement
ens cal un mètode d’investigació: El mètode inductiu (davant del deductiu
Aristotèlic): Cal conèixer la particularitat de la realitat per poder arribar a
una veritat.
2.
La revolució científica
Significa el fruit més
preuat de l’actitud renaixentista.
·
Copèrnic:
Desenvolupa la teoria de l’heliocentrisme: La terra no és el centre de
l’Univers.
·
Keppler:
Austrònom.
·
Galileu:
Presenta una nova física.
Hi ha molts canvis que
varien la visió del món i tot ells es basen en l’experimentació.
3.
Dues reaccions
Racionalisme: Raó: Descartes
(pare del racionalisme).
Empirisme: Sentits: Hobbes.
La filosofia moderna pretén
assolir la seguretat matemàtica que és possible en ciència. Per tal d’assolir
aquesta seguretat en el coneixement disposen d’aquestes dues corrents.
Com a racionalisme entenem
aquella corrent que diu que la font i l’origen del coneixement provenen de la
raó. Mentre que l’empirisme defensa que la font i l’origen del coneixement
provenen de l’experiència.
4.
René Descartes
4.1
Biografia
René Descartes (La Haye 1596-1649): Matemàtic i filòsof
A nivell personal, la mort de la seva filla als 5 anys el
va marcar profundament.
Al 1618 decidí dedicar la seva vida a fer una vida
militar combatent a la guerra dels 30 anys (va canviar de bàndol).
Al 1629 es trasllada a Holanda buscant la pau i la
no-tensió política.
Al 1937 publicà els 3 assaigs científics i el discurs del
mètode. Descartes exposa el seu mètode per adquirir coneixement i trobar les
veritats vertaderes: Dubte metòdic. La ciència avança perquè segueix un mètode.
Al 1941: Meditacions metafísiques.
Al 1649 accepta la invitació de la reina Cristina de
Suècia d’anar a viure amb ella a canvi de classes de filosofia (a les 5am). Un
cop a Suècia agafa una pulmonia i mor.
4.2
El mètode
El plantejament: Com puc avançar amb seguretat en el camí
del coneixement? Ell pensa que la raó humana és una eina valuosa i eficaç (la
ciència avança, perquè la filosofia no? La ciència té un mètode que permet la
seguretat en el coneixement, la filosofia té aquesta mancança).
Descartes introdueix un mètode matemàtic a la filosofia
(ja emprat pels geòmetres): eixos cartesians per tal de dotar a la raó humana
d’un criteri de veritat definitiu i inapel·lable (veritat absoluta).
Descartes confia en el bon resultat del mètode per la
seva perfecció i la concepció de la raó humana capaç de donar respostes a les
qüestions més compostes. El fonament del seu mètode: Cogito Ergo Sum.
En el discurs del mètode ell presenta les quatre regles:
1- Evidència (intuïció): “No acceptar cap cosa com a
verdadera sense conèixer evidentment que ho fos (cal evitar els prejudicis, la
precipitació). “Només incloure en els meus judicis allò que es presentés en el
meu esperit (ànima) de manera CLARA I DISTINTAMENT de tal manera que jo no
tingués cap motiu per posar-ho en dubte”. Jo arribo a tenir l’evidència d’una
cosa no perquè me l’hagin explicada o l’hagi deduïda (desempodera la raó) sinó
perquè en tinc la intuïció (comprensió directa i immediata d’una veritat).
2- Anàlisi (fer particions): Dividir cadascuna de les
dificultats que examinés en tantes part com fos possible i com calgués per a
resoldre-la millor”.
3- Síntesi: “Conduir per ordre els meus pensaments
començant pels objectes més simples i fàcils de conèixer per assolir/ascendir a
poc a poc gradualment fins al coneixement dels pensaments més complexos”.
Etimològicament síntesi (synthesis) significa composició, per Descartes l’ordre
va lligat a la deducció, a partir de veritat intuïdes inicià un procés ordenat
de deducció.
4- Enumeració: “Fer arreu recomptes tant complerts i
revisions tant generals que arribés a estar segur de no cometre res”. La regla
imposa fer recomptes (comprovar l’anàlisi i revisar la síntesi) i enumerar-ho.
Significa recórrer a totes les veritats individuals i abastar-les en una sola
mirada.
4.3
El dubte i la primera veritat
Descartes dirà que cap qüestionar-se tots els
coneixements rebuts i anar a la recerca de veritats indubtables. Farà una
crítica radical a tot el saber i considerarà tots els coneixements. Dirà que al
llarg de la història s’han demostrat molts errors donats per la raó.
El dubte universal i metòdic es basa en 4 raons:
1.
Incertesa
de les dades sensorials (els sentits ens enganyen).
2.
Els
errors del raonament.
3.
La
dificultat per a destriar el somni de la vigília.
4.
Hipòtesi
del geni maligne (dubte de les proposicions matemàtiques). Per tal de que el
dubte sigui universal, fins al punt d’extendre’s a les proposicions
matemàtiques, Descartes suposarà l’existència d’un geni maligne, astut i
enganyador que el durà a considerar evidents coses que no ho són.
Així doncs res no escapa el dubte metòdic de Descartes.
EL DUBTE NO ÉS PAS UN DUBTE ESCÈPTIC SINÓ QUE ÉS UN DUBTE
PROVISIONAL, ÉS UN PAS PER ARRIBAR A LA VERITAT INDUBTABLE. EL DUBTE VA MÉS
ENLLÀ, S’AUTOSUPERA.
De la única cosa que no pot dubtar és que està dubtant: cogito ergo sum. Si dubtes és perquè
estàs pensant i si penses estàs existint.
1.
Primera
veritat inqüestionable.
2.
És
una intuïció, res no permet dubtar-ne. Es presenta clara i distintivament.
3.
Acompleix
dues funcions:
a.
Justifica
l’evidència d’un jo pensant (separat del cos).
b.
Esdevé
un principi modèlic, només serà acceptat com a veritat allò que es presenti a
l’esperit clara i distintivament.
4.4 Les tres substàncies
JO
PENSANT (res cogitant)
Idees
adquirides: Provenen de fora, de l’experiència sensible, de l’ensenyament.
Idees
artificials: Invencions que fabriquem nosaltres mateixos com el centaure.
Idees
innates: No adquirides que ni s’aprenen ni es creen.
DÉU
La
idea de perfecció és una idea innata, Déu és perfecte i per tant és una idea
innata.
MÓN
(res extensa)