FRASES

BENVINGUTS

Sou al bloc de 2n de batxillerat de l'Institut de Llavaneres.
Trobareu aquí materials per a resseguir la història de la filosofia.

Un dia naixem sense que ens en demanin permís. Creixem quasi involuntàriament pel desplegament d'una sèrie de mecanisme biològics que tenim gravats. Però hi ha un altre creixement que no és el físic i aquest sí que només depèn de nosaltres. Podem arribar a vells i ser simples com infants o tractar de créixer i madurar cada dia. Aquest és el camí de tots els filòsofs: la comprensió i la recerca del sentit de la vida, del món, de les coses...

Una activitat apassionant a la qual, ara, tu ets convidat. Que et sigui plaent!

dimarts, 7 de febrer de 2017

Descartes (2nA)

“Tot text fora de context és pur pretext”
La filosofia és el pensament que acompanya cada època.

ÈPOCA MEDIEVAL: Déu: Teocentrisme à RENAIXEMENT: HOME: Antropocentrisme

DESCARTES (1600-1649)
René Descartes té una vida molt curta però intensa i la basa en el dubte metòdic. Descartes apareix en el Renaixement: “l’home és el centre del món”, el segle de les llums, just després de l’edat medieval on Déu era la raó absoluta. Durant el renaixement van aparèixer nous moviments i pensament sense ser invalidats.
La ciència avança al llarg del temps però amb la filosofia encara podríem “conversar” amb Plató.
Al Renaixement també apareix el personatge de Martí Luter amb la seva reforma religiosa: Implantació de la idea de llibertat de l’home a fer traduccions de la Bíblia: “a la Bíblia hi ha tantes lectures com homes”. Això porta a una divisió del context europeu.

“Els homes són amos del seu propi destí”
Tu mateix pots decidir el teu destí i no el decideix Déu. Això significa la llibertat de l’home i com a conseqüència, la responsabilitat de sí mateix.

CONTEXT HISTÒRIC
1. Retorn a diferents orígens
Època de recuperació d’inquietuds i idees (gregues). Això representa una renovació:
-       Renaixement filosòfic: Tornem als pensadors clàssics on l’interès es centra en l’home (vs Déu) à Antropocentrisme (vs Teocentrisme)
-       Replantejaments polítics: Circumstàncies on els afers polítics agafen protagonisme:
o    Maquiavel: “El príncep” (filosofia política): Obra emblemàtica que condiciona els ciments de la filosofia política. Té una postura realista i descriptiva, no idealista. Fa una descripció molt realista de les tasques de govern. El seu màxim objectiu és preservar la seguretat de l’Estat i exposar la màxima: “el fi justifica els mitjans”. Segons Maquiavel l’ésser humà és egoista per naturalesa i a l’hora de governar ha de posar tot el que disposa.
o    Francis Bacon: “Nova Atlàntida”. Té una visió més utòpica i es considera un filòsof de la ciència. Aquesta tendència es basa en la capacitat transformadora de l’home (idealisme i optimisme). La societat s’ha d’organitzar més justa i racionalment. Ell aprofita tots els avenços científics per transformar la natura per poder millorar el nostre benestar.
-       Reformes religioses:
o    La reforma protestant (Martí Luter): En les “95 tesis” parlava de l’autèntic esperit evangèlic i de com s’havia d’interpretar la Bíblia (missatge bíblic). Luter va començar a adquirir seguidors i es va fragmentar la religió.
o    La Contrareforma (Església de Roma): Davant del protestantisme l’església fa el “Consili de Trento” (1545-1563): Tracta de reformar moralment l’església i fixa el dogma catòlic.
-       Renovació científica: Comencen a haver-hi canvis que presidiran a la futura ciència moderna. Es comencen a estudiar les bases de l’experimentalisme.
o    Francis Bacon: Filòsof de la ciència à Gran part de la seva vida la va centrar en estudis científics. “Novum Organum”: L’home té la finalitat de dominar la natura i transformar-la en benefici propi. La finalitat del coneixement és dominar a natura. “Hom venç la natura obeint-la”. A partir de l’observació, del respecte, del CONEIXEMENT de la natura, la podem transformar. Per arribar al coneixement ens cal un mètode d’investigació: El mètode inductiu (davant del deductiu Aristotèlic): Cal conèixer la particularitat de la realitat per poder arribar a una veritat.
2. La revolució científica
Significa el fruit més preuat de l’actitud renaixentista.
·         Copèrnic: Desenvolupa la teoria de l’heliocentrisme: La terra no és el centre de l’Univers.
·         Keppler: Austrònom.
·         Galileu: Presenta una nova física.
Hi ha molts canvis que varien la visió del món i tot ells es basen en l’experimentació.
3. Dues reaccions
Racionalisme: Raó: Descartes (pare del racionalisme).
Empirisme: Sentits: Hobbes.
La filosofia moderna pretén assolir la seguretat matemàtica que és possible en ciència. Per tal d’assolir aquesta seguretat en el coneixement disposen d’aquestes dues corrents.
Com a racionalisme entenem aquella corrent que diu que la font i l’origen del coneixement provenen de la raó. Mentre que l’empirisme defensa que la font i l’origen del coneixement provenen de l’experiència.
4. René Descartes
4.1 Biografia
René Descartes (La Haye 1596-1649): Matemàtic i filòsof
A nivell personal, la mort de la seva filla als 5 anys el va marcar profundament.
Al 1618 decidí dedicar la seva vida a fer una vida militar combatent a la guerra dels 30 anys (va canviar de bàndol).
Al 1629 es trasllada a Holanda buscant la pau i la no-tensió política.
Al 1937 publicà els 3 assaigs científics i el discurs del mètode. Descartes exposa el seu mètode per adquirir coneixement i trobar les veritats vertaderes: Dubte metòdic. La ciència avança perquè segueix un mètode.
Al 1941: Meditacions metafísiques.
Al 1649 accepta la invitació de la reina Cristina de Suècia d’anar a viure amb ella a canvi de classes de filosofia (a les 5am). Un cop a Suècia agafa una pulmonia i mor.
4.2 El mètode
El plantejament: Com puc avançar amb seguretat en el camí del coneixement? Ell pensa que la raó humana és una eina valuosa i eficaç (la ciència avança, perquè la filosofia no? La ciència té un mètode que permet la seguretat en el coneixement, la filosofia té aquesta mancança).
Descartes introdueix un mètode matemàtic a la filosofia (ja emprat pels geòmetres): eixos cartesians per tal de dotar a la raó humana d’un criteri de veritat definitiu i inapel·lable (veritat absoluta).
Descartes confia en el bon resultat del mètode per la seva perfecció i la concepció de la raó humana capaç de donar respostes a les qüestions més compostes. El fonament del seu mètode: Cogito Ergo Sum. 
En el discurs del mètode ell presenta les quatre regles:
1- Evidència (intuïció): “No acceptar cap cosa com a verdadera sense conèixer evidentment que ho fos (cal evitar els prejudicis, la precipitació). “Només incloure en els meus judicis allò que es presentés en el meu esperit (ànima) de manera CLARA I DISTINTAMENT de tal manera que jo no tingués cap motiu per posar-ho en dubte”. Jo arribo a tenir l’evidència d’una cosa no perquè me l’hagin explicada o l’hagi deduïda (desempodera la raó) sinó perquè en tinc la intuïció (comprensió directa i immediata d’una veritat).
2- Anàlisi (fer particions): Dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes part com fos possible i com calgués per a resoldre-la millor”.
3- Síntesi: “Conduir per ordre els meus pensaments començant pels objectes més simples i fàcils de conèixer per assolir/ascendir a poc a poc gradualment fins al coneixement dels pensaments més complexos”. Etimològicament síntesi (synthesis) significa composició, per Descartes l’ordre va lligat a la deducció, a partir de veritat intuïdes inicià un procés ordenat de deducció.
4- Enumeració: “Fer arreu recomptes tant complerts i revisions tant generals que arribés a estar segur de no cometre res”. La regla imposa fer recomptes (comprovar l’anàlisi i revisar la síntesi) i enumerar-ho. Significa recórrer a totes les veritats individuals i abastar-les en una sola mirada.
4.3 El dubte i la primera veritat
Descartes dirà que cap qüestionar-se tots els coneixements rebuts i anar a la recerca de veritats indubtables. Farà una crítica radical a tot el saber i considerarà tots els coneixements. Dirà que al llarg de la història s’han demostrat molts errors donats per la raó.
El dubte universal i metòdic es basa en 4 raons:
1.     Incertesa de les dades sensorials (els sentits ens enganyen).
2.     Els errors del raonament.
3.     La dificultat per a destriar el somni de la vigília.
4.     Hipòtesi del geni maligne (dubte de les proposicions matemàtiques). Per tal de que el dubte sigui universal, fins al punt d’extendre’s a les proposicions matemàtiques, Descartes suposarà l’existència d’un geni maligne, astut i enganyador que el durà a considerar evidents coses que no ho són.
Així doncs res no escapa el dubte metòdic de Descartes.

EL DUBTE NO ÉS PAS UN DUBTE ESCÈPTIC SINÓ QUE ÉS UN DUBTE PROVISIONAL, ÉS UN PAS PER ARRIBAR A LA VERITAT INDUBTABLE. EL DUBTE VA MÉS ENLLÀ, S’AUTOSUPERA.

De la única cosa que no pot dubtar és que està dubtant: cogito ergo sum. Si dubtes és perquè estàs pensant i si penses estàs existint.
1.     Primera veritat inqüestionable.
2.     És una intuïció, res no permet dubtar-ne. Es presenta clara i distintivament.
3.     Acompleix dues funcions:
a.     Justifica l’evidència d’un jo pensant (separat del cos).
b.    Esdevé un principi modèlic, només serà acceptat com a veritat allò que es presenti a l’esperit clara i distintivament.
4.4 Les tres substàncies
JO PENSANT (res cogitant)
Idees adquirides: Provenen de fora, de l’experiència sensible, de l’ensenyament.
Idees artificials: Invencions que fabriquem nosaltres mateixos com el centaure.
Idees innates: No adquirides que ni s’aprenen ni es creen.
DÉU
La idea de perfecció és una idea innata, Déu és perfecte i per tant és una idea innata.

MÓN (res extensa)