FRASES

BENVINGUTS

Sou al bloc de 2n de batxillerat de l'Institut de Llavaneres.
Trobareu aquí materials per a resseguir la història de la filosofia.

Un dia naixem sense que ens en demanin permís. Creixem quasi involuntàriament pel desplegament d'una sèrie de mecanisme biològics que tenim gravats. Però hi ha un altre creixement que no és el físic i aquest sí que només depèn de nosaltres. Podem arribar a vells i ser simples com infants o tractar de créixer i madurar cada dia. Aquest és el camí de tots els filòsofs: la comprensió i la recerca del sentit de la vida, del món, de les coses...

Una activitat apassionant a la qual, ara, tu ets convidat. Que et sigui plaent!

divendres, 28 d’abril de 2017

Nietzsche (2n BAT A)

FRIEDERICH NIETZSCHE (1844-1900)
CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL
a)     L’Europa de Nietzsche
L’Europa de la segona meitat del segle XIX és l’Europa dels nacionalismes, en gran part fruit de la burgesia industrial. A Europa es justifica la colonització pel suposat deure de civilització, és a dir, els europeus cristians tenen el deure d’anar a Àfrica i moralitzar.
Nietzsche va passar gran part de la seva vida a Itàlia, Alemanya i Suïssa per motius polítics i de salut. Alemanya unificada: ell rebutjà la nacionalitat alemanya i adoptà la suïssa. Alemanya convertida en potència militar i ben aviat en la màxima potència econòmica del moment provocarà nous grans desequilibris a Europa. Itàlia: Territori nacionalista i revolucionari que es consolidà com a nou regne afavorint l’acostament a l’Alemanya unificada. Suïssa: Lloc predilecte de residència i de treball per a Nietzsche. Al llarg del segle XIX el ressó revolucionari francès obrí el camí cap a un ordenament polític més liberal i democràtic.
b)    Actitud de denúncia i sospita
Marx i Engels, socialistes utòpics-anarquistes, són els protagonistes d’una sospita de caire econòmic i social. Ja coneixem la seva denúncia: L’esplendorós sistema capitalista subsisteix gràcies al sofriment, l’alienació nació i a l’explotació del proletariat.
Què és la sospita? Intuir que les coses no són tal com semblen. La sospita el porta a transcendir les aparences, a cercar el fons amagat i soterrat de les coses.
Freud sospita de les més nobles idees i dels bons sentiments, Es recolza en l’inconscient.
Marx, Freud i Nietzsche seran anomenats els filòsofs de la sospita.
La sospita de Nietzsche apunta al cor de la mateixa cultura occidental, denuncia els valors d’aquesta cultura, ja no valen. La filosofia de Nietzsche és una crítica radical de la nostra cultural i dels valors que defensa.
c)     Nous corrents filosòfics
Paral·lelament a l’actitud de sospita i de denúncia, al segle XIX van aparèixer una sèrie de teories filosòfiques: El vitalisme i l’historicisme. Per aquestes teories, la vida no es pot explicar considerant només els elements racionals o científics. Aquestes teories afirmen que l’artista està dotat d’una capacitat d’entendre la realitat, capacitat que manca al científic. La vida és història, procés, canvi, irracionalitat i no es pot mesurar matemàticament. Les noves teories neguen la primacia de la raó per explicar la natura i les diverses activitats humanes, Fomenten l’esperit dionisíac.
A nivell europeu hi ha 3 filòsofs importants: Schopenhauer (1788-1860), Ortega y Gasset (1883-1955) i Nietzsche (1844-1900).
NIETZSCHE I L’AFIRMACIÓ VITAL
1.     Vida turmentada
Nietzsche va néixer al 1844 a Röcken. El seu pare era pastor protestant, com els seus avis, i fou educat en un ambient religiós. 4 anys més tard va néixer la seva germana Elisabeth, la qual va tenir una gran importància a la seva vida com a amiga i influent. El pare morí l’any següent. A la seva vida ell mostra un gran interès i sensibilitat musical. L’any 1864 va ingressar a la Universitat de Bon per estudiar teologia i filologia. En aquest moment va trencar amb la tradició familiar de pastor. És també en aquesta època que va conèixer l’obra de Schopenhauer la qual l’impressionà, l’entusiasmà i assumí la idea de la voluntat de viure com a realitat fonamental que es manifesta en l’home i en tots els éssers.
La idea de voluntat de poder és diferent entre Schopenhauer i Nietzsche. Schopenhauer té la voluntat de viure a la renuncia mentre que per Nietzsche és una voluntat de viure. És a partir de la renúncia de Schopenhauer que sortirà el nihilisme i el superhome.
Amb 24 anys la seva carrera acadèmica era brillant. Al 1869 ja era catedràtic i va adquirir la nacionalitat suïssa. Al 1872 publicà “El naixement de la tragèdia” on parla d’Apol·lo i Dionís entre d’altres coses. Al 1873 publicà “Consideracions intempestives”, una obra que creà molta polèmica. Aquestes dues obres estan escrites en un estil aforístic (frases breus que rebel·len grans intuïcions i pensaments explosius). Al 1876 inicià una crítica despietada de tot el que se sol considerar virtut: Ell hi trobarà hipocresia i corrupció. Al 1879 es jubila i per problemes de salut viatjà per tot Europa buscant un lloc adient. (Nietzsche tenia una relació estranya amb les dones i la germana hi teia influència.) Al 1882 publicà “La gaia ciència” on anuncià la mort de Déu. Entre el 1883 i el 1885 escriví “Així parlà Tharatustra”: Els 4 grans temes de la seva filosofia: La mort de Déu, l’aparició del superhome, la intuïció de l’etern retorn i la voluntat de poder).
2.     Apol·lo i Dionís
“El naixement de Tharatustra” conté el nucli de la seva filosofia: El reconeixement de la vida com a valor fonamental i la convicció que la cultura occidental l’ha rebutjat (la vida). Nietzsche afirma que la tragèdia clàssica grega ens mostra els dos principis que componen la realitat: l’esperit dionisíac i l’esperit apol·lini. L’esperit dionisíac (Dionís) conté els valors de la vida. L’esperit apol·loni (Apol·lo) conté els valors de la raó.
·         Els valors de la vida: Dionís és la divinitat del vi, del sexe, de la salut. És la imatge de la força instintiva i passional. L’home dionisíac és el que viu en harmonia amb la natura.
·         Els valors de la raó: Apol·lo és la divinitat de la llum, de la proporció i la realitat ja que en ell hi predomina la raó.
Nietzsche pensa que abans de Sòcrates l’art de la tragèdia manifestava el més profund de l’existència humana: Mostrava l’equilibri entre els dos ordres de valor, l’art tràgic és una valenta acceptació de la vida, un sí a la vida, malgrat aquesta porti dolor. Segons Nietzsche, Plató i Sòcrates van començar la decadència i l’error: Els elements intel·lectuals i morals s’imposaren. S’inicià el predomini històric de tot el que és lògic i racional (Apol·lo per sobre de Dionís). Nietzsche dirà que Sòcrates es mostrà enemic de la vida.
En la realitat hi ha dolor i destrucció però el camí per afrontar aquesta vida no és la renúncia, el camí per acceptar la vida de dolor serà l’art. L’art afirma la vida en la seva plenitud.
3.     Els 4 grans temes
LA MORT DE DÉU
L’expressió “Déu ha mort” va més enllà de l’afirmació d’alguna mena d’ateisme. És la gran metàfora que expressà la mort de les veritats absolutes i de les idees immutables. És la mort de tots els ideals que guiaven la vida humana.
Quan ell diu “Déu ha mort” es refereix a que ha mort tot allò metafísic, suprasensible (idees de Plató). Ell diu que fins ara tota la cultura occidental està basada en el més enllà, tot allò mort. El sentit de la vida és a la Terra.
Per Nietzsche la mort de Déu significa enderrocar la nostra civilització ja que tots els seus valors es fonamenten en la creença que el sentit del món és fora del món. Ara vivim la fi de la nostra civilització, s’enfonsen els ideals.
EL SUPERHOME
Nietzsche ens anuncia que Déu ha mort i que aquest assassinat anuncia un temps nou. Ja no hi ha ideals, normes, principis ni valors per damunt nostre. Ell dirà: Davant d’aquesta mort de Déu podem trobar dues posicions:
·         El darrer home: Viu la trista fi de la civilització i la manca de valors. És l’home que es veu precipitat al nihilisme, la negació absoluta. L’estat de l’home mancat d’objectius pels quals valgui la pena lluitar. És l’home transformat en vegetal. L’home de la vida moderna: Només cerca comoditat i plaer quotidià. La civilització occidental és nihilista: Li manquen els valors, perdura la buidor, la incoherència, el sense sentit i el sense valor de l’existència.
·         El superhome: En aquesta situació de nihilisme ell veu una possibilitat de crear un home nou. Aquesta negació absoluta d’antics valors obra la possibilitat d’afirmar valors nous, un home nou: El superhome (oposat al darrer home). És l’ésser capaç d’estar a l’alçada d’un acte tant immens com l’assassinat de Déu. El superhome és el nou Déu, el Déu terrenal. És el que donarà un sentit nou a la realitat i crearà uns valors nous fonamentats en aquest món.
Nietzsche no caracteritza el superhome amb precisió però ens afirma que serà un esperit lliure que no cedirà davant de res. A l’obra d’”Així parlà Tharatustra” descriu la metamorfosi de l’home que fa camí cap al superhome. Hi haurà 3 moments en que l’home pren forma de:
o    Camell: És l’home capaç de dur el pes de la llei moral. L’esperit que s’inclina davant d’aquesta llei. És la màxima del deure kantià: No facis el que no vols que et facin.
o    Lleó: Animal que es desfà de les seves càrregues opressores i antinaturals. Lluita contra el seu darrer déu: La moral i els valors.
o    Nen: És el voler creador i espontani: La llibertat vertadera. Representa l’existència com a aventura o joc, diu sí a la vida.
LA VOLUNTAT DE PODER
A l’hora de crear nous valors que substitueixin i superin els antics el superhome només compta amb la voluntat de poder (domini, força, potència vital). La vida és una energia inquieta, constantment és necessari crear noves vides i destruir-ne d’altres.
La voluntat de poder no és la llei salvatge del més fort sinó que és el poder dels creadors (artistes). Aquesta igualtat de poder s’oposa a la voluntat d’igualtat. La voluntat d’igualtat és tot l’intent de reduir tot allò original en cosa ordinària/mediocre.
Nietzsche lluita en conra de la identificació igualtat=justícia. En aquest sentit fa una distinció entre dues morals:
·         Esclau: La moral de la mediocritat. Moral amb instint de venjança contra la vida superior. És la moral de la democràcia que vol igualar totes les persones.
·         Senyor: És la moral noble, elevada que jutja amb la contraposició de bo i dolent. És bo tot allò que eleva a l’individu, tot el que es basa en l’afirmació i l’acceptació de la vida.

L’ETERN RETORN
A l’obra d’”Així parlà Tharatustra” Nietzsche ens parla de la seva intuïció de l’etern retorn. Aquesta intuïció significa que els cicles temporals que comencen i acaben constantment es repeteixen de manera infinita.

Cada persona està condemnada a desaparèixer del món i hi tornarà en el proper cicle. Tornarà a viure la mateixa vida i d’aquest retorn o repetició de l’ésser humà s’anirà repetint eternament. Aquesta intuïció l’omple de consol i alegria perquè tot allò que desapareix serà vida altra vegada. La infinita repetició de tot el que existeix dóna lloc a moltes interpretacions errònies.

dilluns, 3 d’abril de 2017

John Stuart Mill (2 BAT A)

JOHN STUART MILL (1806-1873)
CONTEXT HISTÒRIC
Gran Bretanya té una situació més estable que la resta d’Europa en el desenvolupament industrial i en l’auge de la burgesia com a nova classe social que s’havien imposat. A la segona meitat del segle XIX, cap al 1850, Gran Bretanya es situava al capdavant dels països europeus:
·         Revolució industrial à millores industrials.
·         Augment de la producció.
·         Colonialisme: Expansió colonial.
·         Lliure mercat.
Davant d’aquest panorama es respira una eufòria econòmica liberal i es dóna el primer cas d’utilitarisme:
El primer en desenvolupar l’utilitarisme va ser Jeremy Bentham. Com a utilitarisme entenem aquelles teories ètiques que utilitzen la utilitat com a criteri per determinar si una acció és moral o no.
Jeremy Bentham es va quedar impressionat amb les idees de Hume (impressions i idees: tota idea prové d’una impressió i aquestes a la seva vegada provenen de l’experiència). Bentham proposa que el criteri d’utilitat podria fonamentar les nostres accions i, seguint Home, que les reflexions teòriques sobre el bé són absurdes i que els judicis morals no són objecte de coneixement. Per tant, si un judici moral no és objecte de coneixement hem d’anar a la “praxis” per determinar el criteri moral.
L’experiència es redueix al plaer sensorial, intel·lectual i moral i al dolor. El plaer i el dolor són els criteris que defineixen la nostra felicitat. En aquest punt s’identifica allò útil amb allò bo i en aquesta mesura obtenim: Serà boa tota aquella acció que contribueixi a augmentar la nostra felicitat (plaer), totes aquelles accions que contribueixin a disminuir la nostra felicitat seran dolentes (dolor).
Precisament per evitar els casos d’egoisme (la meva felicitat augmenta a costa del dolor dels altres) es crea el principi de felicitat: Amb les nostres accions hem d’assegurar la major quantitat possible de felicitat per al major nombre d’individus. Si seguim aquest principi evitem casos d’egoisme. Bentham fonamenta el principi de felicitat amb una relació quantitativa, Stuart Mill, en canvi, el fonamentarà amb una relació qualitativa.
L’UTILITARISME HUMANISTA D’STUART MILL
Stuart Mill (1806-1873) va ser educat i disciplinat pel seu pare en l’utilitarisme més estricte. Va caure en una profunda crisi personal i s’enfonsà  en la soledat amb 28 anys. Va rebre la influència de l’empirisme de Hume però va ser capaç d’imprimir una dimensió particular al seu pensament. Tot i ser defensor de les llibertats fonamentals de l’ésser humà (liberalisme) estableix uns límits per aquesta llibertat: Les accions d’un individu no poden afectar les llibertats dels altres, aquests límits són la garantia de la nostra llibertat.
És l’estat qui ha d’intervenir en la societat civil per garantir els drets dels seus membres. La tolerància és la guia d’una societat plural i la garantia de la llibertat i el progrés.
L’utilitarisme també serà aplicat a l’ètica i a la política. El seu utilitarisme és matisat per la seva preocupació social i l’humanisme: “la felicitat particular ve lligada al benestar del conjunt social”.
L’èxit de les condicions que fan possible aquest benestar social és responsabilitat de l’estat i les seves lleis.
Filosofia general
La reflexió filosòfica de l’autor és molt àmplia: avarca lògica, ètica...
La seva obra principal és “el sistema de la lògica racional i inductiva” (1843).
LÒGICA
·         Tot el coneixement es redueix a les dades de l’experiència.
·         Negació dels judicis transcendents “a priori” de Kant.
·         Aportació de mètodes inductius, mètodes que serveixen en l’àmbit científic (investigació) tant per descobrir lleis com per comprovar hipòtesis científiques de manera que permeten generalitzar la inducció i formular proposicions universals sempre sota les dades de l’experiència.
·         Els seus principis són: acord, acord i diferència, restants i variacions concomitants.
CONEIXEMENT
·         Tot el coneixement es redueix a les dades de l’experiència.
·         Stuart Mill diu que els límits del llenguatge i del saber són els de la percepció.
o    Hume dirà que les idees surten de les impressions que són percepcions de la realitat.
o    Wittgenstein farà un triangle entre llenguatge, realitat i llenguatge.
·         Seguint a Kant, Stuart Mill defensarà només l’existència dels fenòmens: Només podem conèixer els fenòmens (allò que ens apareix), mai el noümen (la realitat en sí).
·         Critica les substàncies.
·         Les coses són només “possibilitats permanents de sensació).
RELIGIÓ
Després de la seva mort es van publicar tres assaigs sobre la religió:
1.     Parla de que és impossible que Déu sigui infinitament bo i que alhora el mal existeixi.
2.     Proposa una religió natural a favor del progrés i amb ideals de perfecció i comunió amb els altres.
3.     Es dedica a perfilar la seva posició respecte Déu: es defineix com a agnòstic (no pot demostrar ni l’existència ni la no existència de Déu) i parla d’una vida futura no eterna.
Economia utilitarista
Les lleis que regeixen l’economia no són immutables, poden canviar o no es poden reduir a l’afany de lucre (guanyar diners per un mateix). Els elements que incideixen el creixement econòmic són la seguretat i els incentius.
Els fets econòmics pertanyen al domini dels fets socials i no al domini dels fets naturals. Stuart Mill distingeix entre les lleis de producció i les lleis de distribució. El dret a la propietat s’ha de subordinar a la seva funció social.
Ètica social
L’utilitarisme és una teoria ètica que defensa la utilitat com a criteri o principi bàsic de valoració moral. Un acte és recte o lícit si produeix el màxim de felicitat (més plaer, menys dolor) per al màxim nombre de persones. L’ètica utilitarista es regeix per les conseqüències, és a dir, les accions en sí no tenen un valor (bo o dolent) en elles mateixes, sinó pels efectes que produeixen, els quals depenen de la felicitat que proporcionen, no només individual, sinó social, la qual en darrer terme també reverteix en l’individu.
Endemonisme: Aconseguir el màxim nombre de felicitat pel màxim nombre de persones possible à màxima utilitarista..
L’utilitarisme té dues visions:
·         Visió quantitativa de Bentham.
·         Visió qualitativa d’Stuart Mill.
Per Stuart Mill no tots els plaers són igual, alguns són més desitjables i valuosos, en especial aquells que estan en relació amb l’autoperfeccionament individual. L’ésser humà està dotat de qualitats intel·lectuals o afectives de caràcter actiu, això és diferents als animals ja que aquells tenen una tendència passiva cap al plaer. Hi ha dos tipus de plaers:
·         Plaers inferiors: Absència d’aquests plaers provoca dolor (igual als animals).
·         Plaers superiors: Plaers intel·lectuals, estètics, morals.

Stuart Mill considera que la felicitat està en relació amb el desenvolupament de les facultats actives pròpiament humanes: proposar-se objectius i aconseguir-los, la identitat i l’empatia vers els altres.
Stuart Mill dirà: “és millor ser un Sòcrates insatisfet que un porc satisfet” à La felicitat depèn de les facultats humanes, facultats com proposar-se objectius, facultats que no tenen els animals: Millor un humà (Sòcrates) insatisfet (que no aconsegueix els seus objectius) que no un porc (animal) satisfet.

La llibertat individual que defensa Stuart Mill consisteix en la possibilitat de l’autodesenvolupament, de fer-se un a sí mateix, fins al punt que mai s’ha d’obligar a ningú a fer determinades accions. No es pot impedir que una persona realitzi la seva lliure voluntat encara que des del nostre punt de vista pugui semblar equivocada: és actuar des de la persuasió/convenciment. Stuart Mill anomena aquesta forma radical de respecte a l’autonomia individual “principi del dany”.
Política utilitarista
El pensament polític d’Stuart Mill ha estat definit com a liberalisme social (reformisme). Podem dir que liberalisme és un conjunt d’idees polítiques i econòmiques que defensen la màxima llibertat i la mínima intervenció de l’estat en la vida individual i comunitària. No obstant això, al defensar l’economia de mercat, veu necessària la implicació dels principis ètics i humanistes a fi d’aconseguir més llibertat social seguint el principi: màxima de felicitat pel màxim nombre de persones. En aquest sentit l’estat té una sèrie de funcions:
·         Defensar la llibertat individual.
·         Assegurar l’educació dels seus ciutadans.
·         Protegir el dret de les minories.
·         Vigilar per la justícia social.
L’ideal utilitarista d’Stuart Mill és que cada individu pugui desenvolupar al màxim les seves capacitats i pensa que això només és possible en democràcia que respecti la llibertat i eduqui els seus ciutadans.
Bentham havia fet ja una crítica a les teories del contracte social (Locke/Hobbes/Rousseau) i ell ja havia proposar que la legitimitat (justícia pel poble) de l’estat no era l’origen contractual, sinó en la seva utilitat. Aquesta utilitat seria la capacitat de respondre als interessos dels ciutadans. Un estat serà útil quan respongui al màxim nombre de felicitat pel màxim nombre de persones. Les lleis han de ser útils i en el moment que deixin de ser-ho, caldrà canviar-les (progrés).
Stuart Mill fa un pas més enllà i diu que l’estat s’ha d’implicar al progrés humà: ha d’actuar de corrector davant de les desigualtats i promoure una llibertat personal autèntica. És per aquest motiu que l’estat ha de tenir cinc funcions:
·         Defensar les llibertat fonamentals.
·         Fonamentar estils de vida diferents que aportin creativitat al conjunt social.
·         Protegir la llibertat de consciència i expressió.
o    La llibertat d’expressió es defensa impedint el domini de l’opinió pública, com a imposició de formes de vida uniformes davant de les creacions individuals i minoritàries.
·         Defensar el principi de tolerància.
·         Promoure l’autoperfeccionament i finançar l’educació de totes les persones. Aquesta educació cal encomanar-la a pares, mares i mestres ben cultivats a fi de poder-se convertir en ciutadans i gaudir dels béns culturals que són patrimoni de tots.
La seva obra cabdal (Stuart Mill) és l’obra “sobre la llibertat” (1859) on es pregunta: “quin és llavors el límit de la sobirania de l’individu sobre sí mateix? On comença la sobirania de la societat? Quin tant de la vida humana ha d’assignar-se a la individualitat i quin tant a la societat?”. Ell mateix respon: “La societat només està autoritzada a actuar contra els individus quan vulnerin els drets dels altres però no si actuen demanar-se de la voluntat acostumada seguint el principi del dany.
La inèrcia del capitalisme de mercat en la societat del segle XIX mostrava que no garantia la felicitat a la majoria, sinó que promou la desigualtat social i una misèria més gran. El risc de fractura social era imminent si no s’aconseguia millor la situació econòmica, política i social dels treballadors.
És en aquesta línia que Stuart Mill va defensar el sufragi universal i la igualtat entre homes i dones. Ell es va decantar per una democràtica representativa que prometés dos correctius:
1.     El sistema electoral haurà de ser proporcional per tal de garantir la representació parlamentària de les minories.

2.     Els més capacitat tinguessin més influència amb el seu vot (Plató).

John Locke (2 BAT A)

JOHN LOCKE (1632-1704)
CONTEXT HISTÒRIC
De la revolució política a la revolució industrial.
·         Separació d’Església i Estat (protestantisme i catolicisme).
·         Guerra Civil (La Gloriosa).
·         Naixement de la burgesia (lligada a la revolució industrial).
·         Màquina de vapor.
·         Els avenços de la ciència i de la tècnica fan créixer l’interès de diferents pensadors o filòsofs. Neixen les inquietuds a l’hora d’analitzar l’origen i conèixer la validesa del coneixement humà.
CONEIXEMENT I EXPERIÈNCIA (empirisme)
Coneixement - Idees à Representacions mentals.
MAI SERAN IDEES INNATES
Per tenir seguretat que el nostre coneixement és segur cal analitzar l’origen i la validesa de les idees,
AUTOR
John Locke (1652-1704)
Les obres de Locke constitueixen l’inici del pensament il·lustrat (la il·lustració és un moviment que es dóna a França). John Locke per una banda du a terme la primera exposició sistemàtica d’una teoria empírica del coneixement i per l’altra banda a l’àmbit polític constitueix el fonament teòric del liberalisme modern.
“Assaig sobre l’enteniment humà” (1690) à Teoria empírica. Dins d’aquesta obra pretén analitzar quin és l’origen i quins són els límits i els graus del coneixement humà.
Fonament teòric del liberalisme modern
 
“Dos tractats del govern civil” (1690)
“Carta sobre la tolerància” (1689)
Locke defensava, políticament, el dret natural i un estat que garanteixi aquests drets (drets naturals). Ell creia en la divisió de poders (Execuitiu, judicial i legislatiu) i la tolerància religiosa).
TERMES GENERALS
L’empirisme és el segon gran moviment filosòfic de l’edat moderna (“empeiría” el que etimològicament significa experiència): Tot coneixement deriva en l’última instància de l’experiència sensible. Característiques:
1.     Tot el coneixement comença amb l’experiència sensible.
2.     La ment en néixer és com un full en blanc (tabula rassa): Negació de l’existència d’idees innates (no innatisme).
3.     El coneixement és coneixement d’idees o percepcions. No coneixem directament la realitat sinó les idees sobre la realitat.
4.     Tot coneixement només es pot justificar a partir de l’experiència sensible. Si no és possible assignar un pensament a una experiència sensible cal rebutjar el pensament.
TEORIA EMPIRISTA DEL CONEIXEMENT 1
El punt de partida de la teoria del coneixement de Locke és la crítica al racionalisme (no hi ha idees innates en l’empirisme), al néixer la ment és un paper en blanc, no tenim impressions com dirà Locke. Ell ho demostra amb els nens i els idiotes. Les idees són resultats de l’experiència i fan d’intermediari entre les coses i la ment: La cosa és a la realitat i la ment és a la idea de cosa.
Segons Locke les idees sorgeixen de la percepció, aquesta percepció pot ser externa o interna. L’externa farà referència a la sensació i la interna a la reflexió del subjecte. Mitjançant la sensació captem qualitats sensibles de la realitat però les idees que tenim sorgides de la reflexió són causades pel jo mateix i de l’experiència que té de sí mateix.
Locke anomenarà a totes les idees de sensació i reflexió: idees simples. Les idees simples són dades soltes de la realitat exterior o interior. La ment rep passivament les idees simples però no està limitada només a aquestes. La ment té un paper actiu en la producció del coneixement i a partir de l’associació d’idees simples sorgeixen les idees complexes.
INCÍS
La primera classificació de Locke, a més a més, ens figura una classificació de les idees de sensació: idees de qualitat primària, idees de qualitat secundària i idees mixtes/de potència.
La pomaResultat d'imatges de poma
·         Qualitats primàries: La forma.
·         Qualitats secundàries: El color, el gust, la textura.
·         Qualitats mixtes/de potència: Idea que rep un canvi.
Les qualitats primàries són objectives i no depenen del subjecte que les pensa, són inseparables a l’objecte. Pertanyen a l’objecte i es mantenen inalterables.
Les qualitats secundàries són subjectives el que ens permet concloure que aquestes no s’assemblen al cos que representen.
Les qualitats mixtes parlen de la potència del cossos per produir o rebre canvis.
La ment rep positivament les idees simples però no es limita a aquestes. Les idees complexes permeten conèixer objectes, fets i un món ordenat. Locke farà una tercera classificació, aquest cop d’idees complexes:
Les idees de substància, les quals podem dividir en:
·         Realitats concretes (arbre, llapis): Serveixen de suport a les sensacions.
·         Substàncies “especials”
GRAUS DE CONEIXEMENT
1.     Intuïtiu: Jo
2.     Demostratiu: Déu.
3.     Sensitiu: Món.
Les idees de mode són les maneres en que l’objecte es presenta: Les idees de superfície, distància o ordre són diferents modes que adopta l’objecte.
Les idees de relació són la comparació d’una idea amb una altra.
TEORIA EMPIRISTA DEL CONEIXEMENT 2
La idea per Locke és allò que la ment percep en sí mateixa o és objecte de percepció, de pensament o d’enteniment. Aquestes idees procedeixen de l’experiència (tesi de la no-existència de les idees innates).
Si totes les idees provenen de l’experiència, no hi ha idees innates. Ni els bojos ni els nens comprenen idees com ànima. La ment és una tabula rassa.
Hi ha dos tipus d’idees: les idees de sensació i les idees de reflexió.
Les idees de sensació, externes, inclouen idees com: fred, calor, groc (percepcions diverses).
Les idees de reflexió, internes, inclouen idees com: record, pensament.
La sensació i la reflexió són les dues fonts de coneixement d’on parteixen totes les idees que podem tenir. El conjunt de les dues és l’experiència que és d’on deriva el coneixement.
Llavors Locke fa una segona classificació, del tipus d’idees:
·         Idees simples: Aquelles que la ment rep positivament, indivisibles i completes, dades immediates de l’experiència. Els únics materials dels nostres pensaments. D’aquestes idees simples Locke dirà que n’hi ha tres:
o    Les idees de sensació les percepcions de les quals són la primera font de coneixement, dividides en:
§  Idees de qualitats primàries: Arriben a la ment per més d’un sentit i no es poden separar dels cossos. Són objectives.
§  Idees de qualitats secundàries: Arriben a la ment oer un sol sentit i són subjectives. No són realment als cossos, són pel subjecte. Les seves aparences varien en l’abast del nostre sentit.
§  Idees de potència: La potència que posseeixen els cossos per poder ser modificats i rebre canvis. Allò que l’objecte pot arribar a ser.
o    Les idees de reflexió: Quan la ment està activa. Aquesta és la segona font de coneixement.
o    Les idees mixtes: La combinació de les dues primeres idees. Idees com:  existència o plaer.
·         Idees complexes: Són els resultat de l’activitat de l’enteniment quan compara, uneix o separa les idees simples. Les idees complexes es divideixen en:
o    Idees de mode: Idees complexes que no substitueixen per elles mateixes sinó que són com a dependents de la substància. No substitueixen per elles mateixes sinó que depenen de la substància. Hi ha 4 tipus de modes:
§  Modes compostos d’un sol tipus d’idea simple: Modificació d’una idea simples. UNITAT + UNITAT = DOS UNITATS
§  Modes de pensament: L’esperit percep una gran varietat de les seves pròpies modificacions quan reflexiona sobre ell mateix. PERCEPCIÓ
§  Modes de voluntat: Llibertat com la potència de començar o no una acció.
§  Modes mixtes: Són idees independents que l’esperit ajunta sense que aquests modes tinguin experiència sensible real. MENTIDA
o    Idees de substància: Les reflexions sobre la substància representen un moment de conflicte en la seva obra. La substància és “suposat suport però desconegut” d’aquelles qualitats que trobem que sí que existeixen i de les que imaginem que no poden subsistir sense res que les suporti. Aquest suport el denomina substància. Locke dirà que hi ha un “no sé què” que fa de substrat (substància) i no és objecte d’experiència, no en tenim cap experiència (no el coneixem directament). Locke distingeix entre substància general i substància en particular:
§  Substància general: La idea de substància com a substrat (suport). És una espècie de pressuposició de la ment. La ment rep de l’exterior idees simples. No pot imaginar que aquestes subsisteixen per elles mateixes, aleshores suposa un suport en el qual subsisteixen aquestes idees simples i del qual depenen les qualitats que produeixen en nosaltres les idees simples.
§  Les substàncies particulars: Són combinacions d’idees simples que representen coses particulars subsistents per sí mateixes. Combinacions d’idees simples unides a la idea general de substància.
o    Idees de relació: Resulten de la comparació d’unes idees simples amb altres. El nombre d’idees de relació és quasi infinit. Qualsevol idea és successible de múltiples combinacions d’altres idees. JO COM A FILL, GERMÀ... Locke vol demostrar que totes les idees de relació es poden reduir a idees simples de sensació i de reflexió. Aquesta afirmació afirma la tesi empírica: Les idees s’originen de l’experiència.
La conseqüència de l’empirisme de Locke és: No coneixem l’ésser de les coses, només coneixem allò que l’experiència ens mostra (qualitats sensibles), per tant l’experiència és l’origen i el límit del nostre coneixement.
QUÈ ÉS CONÈIXER?
Fins ara Locke ha establert que totes les nostres idees procedeixen de l’experiència, però cal dir que l’experiència n és el coneixement mateix.
El coneixement, per Locke, és la percepció per part de la ment de l’acord o el desacord d’unes idees amb unes altres. Locke dirà que conèixer és comparar idees, descobrir les seves relacions i jutjar. Locke defensa que les idees poden concordar o no concordar entre sí en quatre formes:
1.     Concordança d’identitat: La lògica. à LA PISSARRA BLANCA NO ÉS VERDA.
2.     Concordança de relació: Matemàtiques. à DOS TRIANGLES DE IGUALS BASES AMB COSTATS PARAL·LELS SÓN IGUALS.
3.     Concordança de coexistència: Física. La ment percep que certes idees coexisteixen amb d’altres en el mateix subjecte. à MAGNETISME-FERRO.
4.     Concordança per existència real: Metafísica. Implica la percepció de l’existència real d’una idea fora de la ment. DÉU EXISTEIX.
GRAUS DE CONEIXEMENT
De graus de coneixement en tenim tres que serien: Intuïtiu, demostratiu i sensitiu.
§  Si la concordança o no concordança entre idees és percebuda per la ment de manera immediata parlem de coneixement intuïtiu. No cal recórrer a cap idea intermediària perquè la intuïció sempre ens porta a la certesa (evident). JO INTUEIXO LA MEVA PRÒPIA EXISTÈNCIA.
§  Quan la ment no percep de manera immediata l’acord o el desacord entre dues idees, necessita d’altres idees, s’obté el coneixement demostratiu. De fet és la raó qui seguint el fil de la deducció arriba a veure aquest lligam entre idees. MATEMÀTIQUES. Les matemàtiques en el domini de la demostració són la màxima certesa. La intuïció haurà de donar-se en cada pas a seguir.
§  El coneixement de l’existència d’objectes particulars exteriors a nosaltres és el coneixement sensitiu.
L’EXISTÈNCIA D’UNA REALITAT DIFERENT A LES NOSTRES IDEES
Locke parla d’idees com a material de coneixement, aquest fet suposa pensar que existeixen les coses i les idees. Locke dirà que no podem arribar a conèixer les coses sinó les idees d’aquestes coses. En aquest moment podríem arribar a pensar que la realitat no existeix. Locke, però, adopta una postura realista (vs idealista - Plató) accepta l’existència de la substància (realitat) i a més planteja l’existència de les tres substàncies cartesianes: Jo, Déu i el Món.
JO com a substància en tenim un coneixement intuïtiu “en cada acte de pensament o sensació som conscients del nostre propi ésser”.
DÉU en tenim un coneixement demostratiu perquè l’existència d’un ésser contingut que sóc jo, suposa l’existència d’un ésser etern i totpoderós que, és la causa de les meves facultats de coneixement i creador del món.
MÓN en tenim un coneixement sensitiu. Les sensacions han de ser produïdes pels objectes externs, és a dir, el món existeix independentment de les nostres percepcions i a més a més n’és la causa. Aquesta causa és desconeguda perquè nosaltres només coneixem les nostres percepcions en forma d’idees.

JOHN LOCKE FILOSOFIA POLÍTICA: L’ESTAT LIBERAL
INTRODUCCIÓ AL PENSAMENT POLÍTIC ANGLÈS: EL CONTRACTUALISME
La situació sociopolítica del continent europeu es trobava dominada per monarquies absolutistes. Qualsevol reforma era considerada despotisme il·lustrat. Anglaterra propicia/promou reflexions sobre l’origen de la vida i sobre quin és el millor govern d’estat.
Destaquen filòsofs com Locke o Hobbes, empiristes, que es plantegen els fonaments de la sociabilitat humana i intenten descriure quina ha de ser l’estructura de l’estat segons les seves conviccions polítiques.
A l’època hi ha la idea comuna de pensar que la societat és un pacte entre homes lliures. Aquest pacte respon a la necessitat de recuperar un suposat estat de naturalesa. Aquest estat de naturalesa seria la situació en la que es trobaria l’ésser humà sinó existís la societat.
Locke defensa que l’origen del poder i de l’estat resideix en un acord o conveni entre els individus. Locke accepta l’existència d’una llei natural que prové de la raó i que ens proposa uns drets i deures previs a tota formació d’organització política.
La finalitat d’aquesta organització política és assegurar el lliure exercici d’aquests drets.
L’ESTAT DE NATURALESA I EL PAS A LA SOCIETAT CIVIL
L’estat de naturalesa per Hobbes és l’estat presocial i premoral.
Per Locke l’estat de naturalesa dirà que els homes vivien en família i reconeixen l’autoritat d’aquesta. Reconeixen la llei natural pròpia i connatural a la nostra raó que ens porta a defensar la nostra vida i llibertat (drets naturals) i respectar la dels altres.
A aquests drets naturals Locke afegirà el dret de la propietat. Els drets naturals no neixen de la societat sinó que són previs a aquesta. La propietat és un principi comunal (comú a tots). Les coses van ser donades a tots per Déu però cadascun de nosaltres té dret d’apropiar-se individualment d’alguna cosa per mitjà del treball (mitjà legítim per adquirir propietat).
Tenim dret a tanta propietat (possessió de terres) com siguem capaços de treballar, no més à Amb la introducció de la moneda hi ha possibilitats d’incrementar les possessions individuals més enllà dels límits establerts per la llei natural. Aquest és el punt feble de la filosofia de Locke i justifica en la natura desigualtats econòmiques les quals semblen producte d’una societat.
En estat natural els homes viuen en un règim de llibertat, igualtat i respecte mutu. El treball i les relacions familiars els proporcionen una existència feliç. Per què aleshores l’home ha d’abandonar aquest estat i quina necessitat hi havia de construir una societat amb el seu govern i les seves lleis?
Locke pensa que la societat civil s’origina per la deficiència de l’estat de naturalesa el qual és incapaç de garantir els drets als seus individus. La raó ens diu el que és bo i just però cal un estat polític que ho garanteixi.
EL PACTE SOCIAL
Els individus renuncien a la seva llibertat natural per sotmetre’s a un poder comú per tal d’assegurar millor els seus drets. El pacte és un contracte recíproc entre individus i sobirà. El pacte obliga als individus a obeir i al sobirà a garantir els drets previs (drets de l’estat de natura).
El contracte no implica la cessió de drets sinó que suposa la renúncia a exercir la força de manera individual. El pacte sempre és reversible: si el pacte no respecte els drets fonamentals, el poder es dissol i els individus poden recuperar la seva llibertat per tornar a l’estat de natura o bé constituir-se en una nova societat.
L’ESTAT CIVIL/LA MONARQUIA PARLAMENTÀRIA
La majora ha de decidir entre una monarquia (atorgar el poder a un de sol), una oligarquia (atorgar el poder a una minoria) o una democràcia perfecte (atorgar el poder a la majoria).

Locke no es decanta per cap forma de govern però sembla que pensa en una monarquia parlamentària. No és qui té el poder sinó que el poble li atorga el mandat el qual pot revocar-lo quan no es compleixi allò pactat (dret de rebel·lió).