FRIEDERICH NIETZSCHE
(1844-1900)
CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL
a)
L’Europa de Nietzsche
L’Europa
de la segona meitat del segle XIX és l’Europa dels nacionalismes, en gran part
fruit de la burgesia industrial. A Europa es justifica la colonització pel
suposat deure de civilització, és a dir, els europeus cristians tenen el deure
d’anar a Àfrica i moralitzar.
Nietzsche
va passar gran part de la seva vida a Itàlia, Alemanya i Suïssa per motius
polítics i de salut. Alemanya unificada: ell rebutjà la nacionalitat alemanya i
adoptà la suïssa. Alemanya convertida en potència militar i ben aviat en la
màxima potència econòmica del moment provocarà nous grans desequilibris a
Europa. Itàlia: Territori nacionalista i revolucionari que es consolidà com a
nou regne afavorint l’acostament a l’Alemanya unificada. Suïssa: Lloc
predilecte de residència i de treball per a Nietzsche. Al llarg del segle XIX
el ressó revolucionari francès obrí el camí cap a un ordenament polític més
liberal i democràtic.
b)
Actitud de denúncia i sospita
Marx
i Engels, socialistes utòpics-anarquistes, són els protagonistes d’una sospita
de caire econòmic i social. Ja coneixem la seva denúncia: L’esplendorós sistema
capitalista subsisteix gràcies al sofriment, l’alienació nació i a l’explotació
del proletariat.
Què
és la sospita? Intuir que les coses no són tal com semblen. La sospita el porta
a transcendir les aparences, a cercar el fons amagat i soterrat de les coses.
Freud
sospita de les més nobles idees i dels bons sentiments, Es recolza en
l’inconscient.
Marx,
Freud i Nietzsche seran anomenats els filòsofs de la sospita.
La
sospita de Nietzsche apunta al cor de la mateixa cultura occidental, denuncia
els valors d’aquesta cultura, ja no valen. La filosofia de Nietzsche és una crítica
radical de la nostra cultural i dels valors que defensa.
c)
Nous corrents filosòfics
Paral·lelament
a l’actitud de sospita i de denúncia, al segle XIX van aparèixer una sèrie de
teories filosòfiques: El vitalisme i l’historicisme. Per aquestes teories, la
vida no es pot explicar considerant només els elements racionals o científics.
Aquestes teories afirmen que l’artista està dotat d’una capacitat d’entendre la
realitat, capacitat que manca al científic. La vida és història, procés, canvi,
irracionalitat i no es pot mesurar matemàticament. Les noves teories neguen la
primacia de la raó per explicar la natura i les diverses activitats humanes,
Fomenten l’esperit dionisíac.
A
nivell europeu hi ha 3 filòsofs importants: Schopenhauer (1788-1860), Ortega y
Gasset (1883-1955) i Nietzsche (1844-1900).
NIETZSCHE I L’AFIRMACIÓ
VITAL
1.
Vida turmentada
Nietzsche
va néixer al 1844 a Röcken. El seu pare era pastor protestant, com els seus
avis, i fou educat en un ambient religiós. 4 anys més tard va néixer la seva
germana Elisabeth, la qual va tenir una gran importància a la seva vida com a
amiga i influent. El pare morí l’any següent. A la seva vida ell mostra un gran
interès i sensibilitat musical. L’any 1864 va ingressar a la Universitat de Bon
per estudiar teologia i filologia. En aquest moment va trencar amb la tradició
familiar de pastor. És també en aquesta època que va conèixer l’obra de
Schopenhauer la qual l’impressionà, l’entusiasmà i assumí la idea de la
voluntat de viure com a realitat fonamental que es manifesta en l’home i en
tots els éssers.
La
idea de voluntat de poder és diferent entre Schopenhauer i Nietzsche.
Schopenhauer té la voluntat de viure a la renuncia mentre que per Nietzsche és
una voluntat de viure. És a partir de la renúncia de Schopenhauer que sortirà
el nihilisme i el superhome.
Amb
24 anys la seva carrera acadèmica era brillant. Al 1869 ja era catedràtic i va
adquirir la nacionalitat suïssa. Al 1872 publicà “El naixement de la tragèdia”
on parla d’Apol·lo i Dionís entre d’altres coses. Al 1873 publicà
“Consideracions intempestives”, una obra que creà molta polèmica. Aquestes dues
obres estan escrites en un estil aforístic (frases breus que rebel·len grans
intuïcions i pensaments explosius). Al 1876 inicià una crítica despietada de
tot el que se sol considerar virtut: Ell hi trobarà hipocresia i corrupció. Al
1879 es jubila i per problemes de salut viatjà per tot Europa buscant un lloc
adient. (Nietzsche tenia una relació estranya amb les dones i la germana hi teia
influència.) Al 1882 publicà “La gaia ciència” on anuncià la mort de Déu. Entre
el 1883 i el 1885 escriví “Així parlà Tharatustra”: Els 4 grans temes de la
seva filosofia: La mort de Déu, l’aparició del superhome, la intuïció de
l’etern retorn i la voluntat de poder).
2.
Apol·lo i Dionís
“El
naixement de Tharatustra” conté el nucli de la seva filosofia: El reconeixement
de la vida com a valor fonamental i la convicció que la cultura occidental l’ha
rebutjat (la vida). Nietzsche afirma que la tragèdia clàssica grega ens mostra
els dos principis que componen la realitat: l’esperit dionisíac i l’esperit
apol·lini. L’esperit dionisíac (Dionís) conté els valors de la vida. L’esperit
apol·loni (Apol·lo) conté els valors de la raó.
·
Els
valors de la vida: Dionís és la divinitat del vi, del sexe, de la salut. És la
imatge de la força instintiva i passional. L’home dionisíac és el que viu en
harmonia amb la natura.
·
Els
valors de la raó: Apol·lo és la divinitat de la llum, de la proporció i la
realitat ja que en ell hi predomina la raó.
Nietzsche
pensa que abans de Sòcrates l’art de la tragèdia manifestava el més profund de
l’existència humana: Mostrava l’equilibri entre els dos ordres de valor, l’art
tràgic és una valenta acceptació de la vida, un sí a la vida, malgrat aquesta
porti dolor. Segons Nietzsche, Plató i Sòcrates van començar la decadència i
l’error: Els elements intel·lectuals i morals s’imposaren. S’inicià el
predomini històric de tot el que és lògic i racional (Apol·lo per sobre de
Dionís). Nietzsche dirà que Sòcrates es mostrà enemic de la vida.
En
la realitat hi ha dolor i destrucció però el camí per afrontar aquesta vida no
és la renúncia, el camí per acceptar la vida de dolor serà l’art. L’art afirma
la vida en la seva plenitud.
3.
Els 4 grans temes
LA
MORT DE DÉU
L’expressió
“Déu ha mort” va més enllà de l’afirmació d’alguna mena d’ateisme. És la gran
metàfora que expressà la mort de les veritats absolutes i de les idees
immutables. És la mort de tots els ideals que guiaven la vida humana.
Quan
ell diu “Déu ha mort” es refereix a que ha mort tot allò metafísic,
suprasensible (idees de Plató). Ell diu que fins ara tota la cultura occidental
està basada en el més enllà, tot allò mort. El sentit de la vida és a la Terra.
Per
Nietzsche la mort de Déu significa enderrocar la nostra civilització ja que
tots els seus valors es fonamenten en la creença que el sentit del món és fora
del món. Ara vivim la fi de la nostra civilització, s’enfonsen els ideals.
EL
SUPERHOME
Nietzsche
ens anuncia que Déu ha mort i que aquest assassinat anuncia un temps nou. Ja no
hi ha ideals, normes, principis ni valors per damunt nostre. Ell dirà: Davant
d’aquesta mort de Déu podem trobar dues posicions:
·
El
darrer home: Viu la trista fi de la civilització i la manca de valors. És l’home
que es veu precipitat al nihilisme, la negació absoluta. L’estat de l’home
mancat d’objectius pels quals valgui la pena lluitar. És l’home transformat en
vegetal. L’home de la vida moderna: Només cerca comoditat i plaer quotidià. La
civilització occidental és nihilista: Li manquen els valors, perdura la buidor,
la incoherència, el sense sentit i el sense valor de l’existència.
·
El
superhome: En aquesta situació de nihilisme ell veu una possibilitat de crear
un home nou. Aquesta negació absoluta d’antics valors obra la possibilitat
d’afirmar valors nous, un home nou: El superhome (oposat al darrer home). És
l’ésser capaç d’estar a l’alçada d’un acte tant immens com l’assassinat de Déu.
El superhome és el nou Déu, el Déu terrenal. És el que donarà un sentit nou a
la realitat i crearà uns valors nous fonamentats en aquest món.
Nietzsche no caracteritza el superhome amb precisió però
ens afirma que serà un esperit lliure que no cedirà davant de res. A l’obra
d’”Així parlà Tharatustra” descriu la metamorfosi de l’home que fa camí cap al
superhome. Hi haurà 3 moments en que l’home pren forma de:
o
Camell:
És l’home capaç de dur el pes de la llei moral. L’esperit que s’inclina davant
d’aquesta llei. És la màxima del deure kantià: No facis el que no vols que et
facin.
o
Lleó:
Animal que es desfà de les seves càrregues opressores i antinaturals. Lluita
contra el seu darrer déu: La moral i els valors.
o
Nen:
És el voler creador i espontani: La llibertat vertadera. Representa
l’existència com a aventura o joc, diu sí a la vida.
LA
VOLUNTAT DE PODER
A
l’hora de crear nous valors que substitueixin i superin els antics el superhome
només compta amb la voluntat de poder (domini, força, potència vital). La vida
és una energia inquieta, constantment és necessari crear noves vides i
destruir-ne d’altres.
La
voluntat de poder no és la llei salvatge del més fort sinó que és el poder dels
creadors (artistes). Aquesta igualtat de poder s’oposa a la voluntat
d’igualtat. La voluntat d’igualtat és tot l’intent de reduir tot allò original
en cosa ordinària/mediocre.
Nietzsche
lluita en conra de la identificació igualtat=justícia. En aquest sentit fa una
distinció entre dues morals:
·
Esclau:
La moral de la mediocritat. Moral amb instint de venjança contra la vida superior.
És la moral de la democràcia que vol igualar totes les persones.
·
Senyor:
És la moral noble, elevada que jutja amb la contraposició de bo i dolent. És bo
tot allò que eleva a l’individu, tot el que es basa en l’afirmació i
l’acceptació de la vida.
L’ETERN
RETORN
A
l’obra d’”Així parlà Tharatustra” Nietzsche ens parla de la seva intuïció de
l’etern retorn. Aquesta intuïció significa que els cicles temporals que
comencen i acaben constantment es repeteixen de manera infinita.
Cada
persona està condemnada a desaparèixer del món i hi tornarà en el proper cicle.
Tornarà a viure la mateixa vida i d’aquest retorn o repetició de l’ésser humà
s’anirà repetint eternament. Aquesta intuïció l’omple de consol i alegria
perquè tot allò que desapareix serà vida altra vegada. La infinita repetició de
tot el que existeix dóna lloc a moltes interpretacions errònies.
